“Me da miedo la enormidad, donde
nadie oye mi voz”, cantava Antonio Vega. En aquell moment, els pares de la generació millor preparada de la nostra història, omplien les aules de les universitats, també per primer cop de manera massiva, a inicis de la dècada dels 80.
De vegades experimento la mateixa sensació quan
escric a qualsevol lloc de la xarxa. Ja sigui en aquest mateix blog o en altres
mitjans, llancem la nostra veu a un espai del qual en desconeixem els límits,
sense saber qui recollirà les nostres paraules...ni tan sols si seran mai
escoltades. Som una munió de veus, petites i grans, que s’alcen amb l’esperança
d’arribar més enllà. Parlem sols, amb amics o coneguts, amb col·legues de
professió, amb qualsevol que passi per allà i vulgui escoltar. I en un espai
immens, com sabem que la nostra veu no es perd?
La setmana passada, a la feina, vaig atendre una noia que em va causar una
impressió important. En aquest cas, es tractava d’una jove, de posat
tranquil i ulls intensament blaus. Mentre teixia la seva història, jo anava fent
furtives llambregades al seu cv. A esquenes dels seus 29 anys,
portava una llicenciatura en econòmiques, un títol de graduada en Criminologia,
i un MBA obtingut en una universitat de prestigi. Havent cursat al Regne Unit
algun dels anys de la carrera, s’expressava sense problemes en anglès. D’altra
banda, acumulava una experiència gens menyspreable per algú de la seva curta
edat. Des de l’any 2007, quan va començar a treballar per a una entitat
financera, fins a data recent, s’havia mantingut activa, compaginant estudis i
feina. Darrerament havia estat treballant com a consultora d’empreses, fins
que, com a tants, li va tocar el rebre en forma d’acomiadament. I ens els
darrers mesos, res. Explicava la tantes vegades repetida història: “responc
ofertes, faig alguna entrevista, però res de res”
Arribat aquest punt, em va tocar de fer “la pregunta”. No sé perquè, però
sempre m’assalta una inevitable mala consciència en el moment de fer-la. Com si
estigués dient una cosa lletja, com si volgués expulsar algú, com si insinués
que aquest algú fa nosa amb la seva presència. Vaig demanar-li “has pensat en
marxar?” Llavors ella, mirant-me seriosament, va dir “i tant! Molts dels meus
amics han marxat, i els que encara no ho hem fet, ens ho estem rumiant. A
països com Brasil, Xile, Perú....busquen professionals del meu perfil, i paguen
salaris molt millors que els d’aquí. Però....si tots marxem d’aquí, qui quedarà?” No sabria explicar el que vaig sentir. Aquella
noia podria, i amb motiu, expressar la seva decepció en forma d’enuig i
ressentiment cap a una societat que sembla voler-la expulsar. Lluny d’això,
reflexionava sobre el seu deure amb la societat de la qual es sent part, i a la
qual vol aportar la seva feina i el seu coneixement.
Mentre
responia els arguments previsibles en un cas similar, a dintre meu quedava
aquell interrogant com suspès en el meu alè....”qui quedarà?” Quants com ella
marxaran, i quants per a no tornar? Ens podem permetre aquesta derrota? És que
potser ja ens està bé que es treguin del mig? Sembla pervers, però aquests
joves ens llencen a la cara, com una bufetada, el nostre fracàs col·lectiu. Els
hem encoratjat, des de petits a estudiar i formar-se. Hem dedicat recursos
públics al llarg d’anys i anys. Ells han fet la seva part. I nosaltres?
